Articles per pensar 4

Per ALAIN GARRIGOU

Professor de ciències polítiques a la Universitat de París X Nanterre. Coautor de «Le rugby démêlé» (El rugby desenredat), Ed. Le Mascaret, Bordeus, 1985.

Les imatges dels partits de rugby dels anys 1980 donen la impressió d’haver estat filmades per càmeres que aprimen. Aquesta impressió no és una il·lusió d’òptica sinó que revela el canvi en les plantilles. El mundial de rugby de 2007 ha vist desfilar grans amplàries d’esquena on hom remarca de vegades un jugador de mesures comunes. Amb la premsa mobilitzada per al gran esdeveniment esportiu, hem pogut conèixer les talles i els pesos dels internacionals tal i com les revistes d’automòbils detallen les característiques tècniques dels bòlids de circuit. Tots els equips alineaven davanters de més de 100 quilos de mitjana. La selecció anglesa al capdavant amb 114 quilos, els neozelandesos darrera amb 111,5 quilos i només 103,5 quilos per als “petits francesos”. Aquestes plantilles, la violència del rugby, l’ús de cascs i de protectors dentals són suficients per aplicar el terme de “gladiadors” per caracteritzar els jugadors. Amb el clamor obsessiu dels estadis i dels mitjans de comunicació, l’escenificació amb aires de peplum, és temptador pensar en els jocs del circ romà i en la clàssica condemna de Juvenal: “El poble romà, el mateix que en altres temps distribuïa magistratures, feixos i legions, és ara més modest: els seus desitjos ansiosos només reclamen dues coses, pa i circ ” (Juvenal,10, 81).

Tanmateix, el menyspreu de l’esport o l’actitud puritana de condemna del plaer en general són banals davant una de les activitats més universals del planeta si jutgem el ressò de les grans competicions i els somnis de nens del món sencer que coneixen millor els campions que no pas els caps d’Estat. Si la professionalització apropa el rugby als jocs del circ romà, no és només per la fisonomia d’aquest esport, sinó pel seu vessant econòmic d’atractives perspectives. I pel seu vessant polític que veu com el príncep-president recluta el seleccionador-entrenador de l’equip nacional com a secretari d’Estat. Aquesta evolució afecta gairebé tots els esports a nivells diversos malgrat que en el rugby sigui més visible perquè ha estat més ràpida i més recent.

El rugby ha estat durant molt de temps un esport amateur. La pressió exercida per Rupert Murdoch per posar sota contracte els jugadors va conduir a la instància dirigent mundial del rugby, l’Internacional Rugby Board, a concedir el passatge al professionalisme l’agost de 1995. Immediatament, el magnat australià rebé l’exclusiva dels drets televisius per als països de l’hemisferi sud. La creació de la copa del món obria una nova reserva d’imatges per als àvids canals de televisió. Des de la primera edició, celebrada el 1987 a Nova Zelanda, el pressupost s’ha multiplicat per 40. Lluny de les xifres del futbol amb 1,8 mil milions d’euros per a la FIFA, els drets televisius de l’Internacional Rugby Board han crescut vertiginosament amb els 130 milions d’euros per al mundial del 2007. Als ulls dels seus gestors, el rugby disposa doncs d’un gran marge de progressió. D’altra banda, les competicions s’han multiplicat per generar majors recaptacions: mundial, copa d’Europa de clubs, Top 16 i Top 12…

La influència de l’economia sobre el joc és tan gran que les regles del rugby s’han modificat per fer els partits més comprensibles (més televisius) i doncs més accessibles al profans. Qüestions de detall com la tria dels colors de la samarreta per sotmetre’s a les exigències de la televisió, de durada de la mitja part, de deixar espai a la publicitat en pantalla, però també de regles del joc. Però són altres conseqüències de la mercantilització. Convertint-se en un ofici, el rugby no és una feina com les altres. A mercantilització. Convertint-se en un ofici, el rugby no és una feina com les altres. A l’esport no hi ha codi de treball. Amb l’imperatiu de la prestació, la sobrecàrrega és la regla que força els organismes a l’extrem. Els jugadors no tenen aquestes qualitats atlètiques sense recórrer massivament a la musculació. Tota la fisonomia del joc ha estat canviada. La massa i la rapidesa dels jugadors han progressat. El rugby indueix a contactes físics durs i nombrosos: un partit internacional dóna lloc a prop de dos-cents contactes, placatges, melées obertes o tancades, etcètera. L’entrenament i la competició exigeixen més esforços mentre que els progressos de potència dels atletes sotmeten els cossos a una dura prova. També augmenten les patologies: desgast precoç dels cartílags, desajustaments hormonals i multiplicació de les lesions. L’esport d’alta competició s’ha apartat des de fa molt de temps de l’ideal de salut que el discurs oficial reivindica encara.

Amb els guanys en prestació, apareix inevitablement la sospita del dopatge. El ciclisme, particularment exigent en resistència i convertit ben aviat al professionalisme, n’ha estat la punta de llança. Ara el fenomen afecta també esports amateurs tan inesperats com el cicloturisme. Particularment exigent en l’aspecte atlètic, el rugby és veu per força afectat. Amb les portes tancades als entrenaments, els entrenadors insten els seus jugadors a guanyar pes abans dels grans esdeveniments internacionals. Ara bé, com es guanya tant de múscul? Amb els halteris no n’hi ha prou. L’ús d’hormones tiroïdals, seguint l’exemple dels culturistes, no està prohibit. En determinats països com el Regne Unit, la creatina és molt utilitzada. Pel que fa als productes com els esteroides o l’EPO, rigorosament prohibits, els controls no són massa severs. Han calgut els quarts de final de la copa del món del 2007 per a què els jugadors siguin sotmesos a proves de sang. Però com escapar al dopatge quan hi ha tants diners en joc?

Els diners dels drets televisius, dels contractes publicitaris amb les marques i dels productes derivats, no beneficien tothom. El repartiment és opac entre l’IRB, que rep la majoria de les recaptacions del mundial, la Federació Francesa de Rugby, que controla els ingressos dels partits de la selecció francesa, i la Lliga d’equips professionals. Per la seva banda, els clubs aficionats ingressen la taquilla del diumenge. Si els primers s’enriqueixen, els altres són cada vegada més pobres. Els petits clubs són aleshores convidats per les instàncies federals a fusionar-se com si fossin empreses. El seleccionador Bernard Laporte utilitza les paraules del “realisme” econòmic: “És un dels fets ineludibles de la nostra societat, és un pas obligat, cal fusionar-se. És evident. La reagrupació existeix en el món de l’empresa, en el món de l’economia, existeix arreu, per què no ha d’existir al món de l’esport?” (1). En l’economia globalitzada de l’esport, els principis de la ideologia gestora han repercutit en el rugby.

Les direccions d’empreses estan desitjoses de seminaris animats per esportistes de renom. Bernard Laporte en treu 300.000 euros anuals, als quals s’hi afegeixen els 600.000 euros de contractes publicitaris, és a dir, més que qualsevol jugador (2). Se suggereix que l’afinitat entre l’univers de l’esport i el de l’empresa és natural: competició, esforç, solidaritat, voluntarisme. L’empresa és un equip, l’equip és una família. La comunicació d’empresa ha envaït també la política: es “buscarà” el punt de creixement com també es buscaran punts de creixement en l’esport. Només seria un mal menor, al qual els enamorats s’hi adaptarien, si l’economia no amenacés l’esport mateix. Ja és manifest que la financiarització engendra situacions oligopolíques, com en el futbol europeu, on els mateixos clubs es reparteixen invariablement els trofeus i transforma la competició esportiva en una competició econòmica tancada que priva els partits del principi d’incertesa.

L’ús empresarial del rugby anul·la una part de la seva cultura: valors de solidaritat, d’esforç, de disciplina. Però el rugby porta també valors de lleialtat i d’amistat que no són tan evidents de trobar arreu. La ironia, la imaginació i la subversió és dubtós que s’hi trobin sovint. També la festa, amb les seves males maneres de nens del poble i els excessos de la tercera mitja part, es transformen en festa comercial que s’associa al xampany i el vestit de carrer. I l’avorriment guanya als partits on “la por a perdre” porta a limitar els riscos, a desterrar la inspiració que s’allibera dels esquemes preestablerts pels entrenadors. En suma, a obeir. Veient aquestes interminables fases de joc per terra i els jugadors repicar en el centre per percudir l’adversari com si fossin moguts per un ineluctable tropisme, els jugadors i el públic pateixen les lleis de l’economia.

Traduït per Ramon Usall (1) “To be or not rugby”, Documental de Jean-Marie Barrère, difós per France 3 el passat setembre. (2) “L’ovale qui aime les ronds”, Le Canard Enchaîné, 19 de setembre de 2007

Publicat a  Le mond diplomatique , versió catalana a : www. monde-diplomatique.ad