Articles per pensar 4

Per ALAIN GARRIGOU

Professor de ciències polítiques a la Universitat de París X Nanterre. Coautor de «Le rugby démêlé» (El rugby desenredat), Ed. Le Mascaret, Bordeus, 1985.

Les imatges dels partits de rugby dels anys 1980 donen la impressió d’haver estat filmades per càmeres que aprimen. Aquesta impressió no és una il·lusió d’òptica sinó que revela el canvi en les plantilles. El mundial de rugby de 2007 ha vist desfilar grans amplàries d’esquena on hom remarca de vegades un jugador de mesures comunes. Amb la premsa mobilitzada per al gran esdeveniment esportiu, hem pogut conèixer les talles i els pesos dels internacionals tal i com les revistes d’automòbils detallen les característiques tècniques dels bòlids de circuit. Tots els equips alineaven davanters de més de 100 quilos de mitjana. La selecció anglesa al capdavant amb 114 quilos, els neozelandesos darrera amb 111,5 quilos i només 103,5 quilos per als “petits francesos”. Aquestes plantilles, la violència del rugby, l’ús de cascs i de protectors dentals són suficients per aplicar el terme de “gladiadors” per caracteritzar els jugadors. Amb el clamor obsessiu dels estadis i dels mitjans de comunicació, l’escenificació amb aires de peplum, és temptador pensar en els jocs del circ romà i en la clàssica condemna de Juvenal: “El poble romà, el mateix que en altres temps distribuïa magistratures, feixos i legions, és ara més modest: els seus desitjos ansiosos només reclamen dues coses, pa i circ ” (Juvenal,10, 81).

Tanmateix, el menyspreu de l’esport o l’actitud puritana de condemna del plaer en general són banals davant una de les activitats més universals del planeta si jutgem el ressò de les grans competicions i els somnis de nens del món sencer que coneixen millor els campions que no pas els caps d’Estat. Si la professionalització apropa el rugby als jocs del circ romà, no és només per la fisonomia d’aquest esport, sinó pel seu vessant econòmic d’atractives perspectives. I pel seu vessant polític que veu com el príncep-president recluta el seleccionador-entrenador de l’equip nacional com a secretari d’Estat. Aquesta evolució afecta gairebé tots els esports a nivells diversos malgrat que en el rugby sigui més visible perquè ha estat més ràpida i més recent.

El rugby ha estat durant molt de temps un esport amateur. La pressió exercida per Rupert Murdoch per posar sota contracte els jugadors va conduir a la instància dirigent mundial del rugby, l’Internacional Rugby Board, a concedir el passatge al professionalisme l’agost de 1995. Immediatament, el magnat australià rebé l’exclusiva dels drets televisius per als països de l’hemisferi sud. La creació de la copa del món obria una nova reserva d’imatges per als àvids canals de televisió. Des de la primera edició, celebrada el 1987 a Nova Zelanda, el pressupost s’ha multiplicat per 40. Lluny de les xifres del futbol amb 1,8 mil milions d’euros per a la FIFA, els drets televisius de l’Internacional Rugby Board han crescut vertiginosament amb els 130 milions d’euros per al mundial del 2007. Als ulls dels seus gestors, el rugby disposa doncs d’un gran marge de progressió. D’altra banda, les competicions s’han multiplicat per generar majors recaptacions: mundial, copa d’Europa de clubs, Top 16 i Top 12…

La influència de l’economia sobre el joc és tan gran que les regles del rugby s’han modificat per fer els partits més comprensibles (més televisius) i doncs més accessibles al profans. Qüestions de detall com la tria dels colors de la samarreta per sotmetre’s a les exigències de la televisió, de durada de la mitja part, de deixar espai a la publicitat en pantalla, però també de regles del joc. Però són altres conseqüències de la mercantilització. Convertint-se en un ofici, el rugby no és una feina com les altres. A mercantilització. Convertint-se en un ofici, el rugby no és una feina com les altres. A l’esport no hi ha codi de treball. Amb l’imperatiu de la prestació, la sobrecàrrega és la regla que força els organismes a l’extrem. Els jugadors no tenen aquestes qualitats atlètiques sense recórrer massivament a la musculació. Tota la fisonomia del joc ha estat canviada. La massa i la rapidesa dels jugadors han progressat. El rugby indueix a contactes físics durs i nombrosos: un partit internacional dóna lloc a prop de dos-cents contactes, placatges, melées obertes o tancades, etcètera. L’entrenament i la competició exigeixen més esforços mentre que els progressos de potència dels atletes sotmeten els cossos a una dura prova. També augmenten les patologies: desgast precoç dels cartílags, desajustaments hormonals i multiplicació de les lesions. L’esport d’alta competició s’ha apartat des de fa molt de temps de l’ideal de salut que el discurs oficial reivindica encara.

Amb els guanys en prestació, apareix inevitablement la sospita del dopatge. El ciclisme, particularment exigent en resistència i convertit ben aviat al professionalisme, n’ha estat la punta de llança. Ara el fenomen afecta també esports amateurs tan inesperats com el cicloturisme. Particularment exigent en l’aspecte atlètic, el rugby és veu per força afectat. Amb les portes tancades als entrenaments, els entrenadors insten els seus jugadors a guanyar pes abans dels grans esdeveniments internacionals. Ara bé, com es guanya tant de múscul? Amb els halteris no n’hi ha prou. L’ús d’hormones tiroïdals, seguint l’exemple dels culturistes, no està prohibit. En determinats països com el Regne Unit, la creatina és molt utilitzada. Pel que fa als productes com els esteroides o l’EPO, rigorosament prohibits, els controls no són massa severs. Han calgut els quarts de final de la copa del món del 2007 per a què els jugadors siguin sotmesos a proves de sang. Però com escapar al dopatge quan hi ha tants diners en joc?

Els diners dels drets televisius, dels contractes publicitaris amb les marques i dels productes derivats, no beneficien tothom. El repartiment és opac entre l’IRB, que rep la majoria de les recaptacions del mundial, la Federació Francesa de Rugby, que controla els ingressos dels partits de la selecció francesa, i la Lliga d’equips professionals. Per la seva banda, els clubs aficionats ingressen la taquilla del diumenge. Si els primers s’enriqueixen, els altres són cada vegada més pobres. Els petits clubs són aleshores convidats per les instàncies federals a fusionar-se com si fossin empreses. El seleccionador Bernard Laporte utilitza les paraules del “realisme” econòmic: “És un dels fets ineludibles de la nostra societat, és un pas obligat, cal fusionar-se. És evident. La reagrupació existeix en el món de l’empresa, en el món de l’economia, existeix arreu, per què no ha d’existir al món de l’esport?” (1). En l’economia globalitzada de l’esport, els principis de la ideologia gestora han repercutit en el rugby.

Les direccions d’empreses estan desitjoses de seminaris animats per esportistes de renom. Bernard Laporte en treu 300.000 euros anuals, als quals s’hi afegeixen els 600.000 euros de contractes publicitaris, és a dir, més que qualsevol jugador (2). Se suggereix que l’afinitat entre l’univers de l’esport i el de l’empresa és natural: competició, esforç, solidaritat, voluntarisme. L’empresa és un equip, l’equip és una família. La comunicació d’empresa ha envaït també la política: es “buscarà” el punt de creixement com també es buscaran punts de creixement en l’esport. Només seria un mal menor, al qual els enamorats s’hi adaptarien, si l’economia no amenacés l’esport mateix. Ja és manifest que la financiarització engendra situacions oligopolíques, com en el futbol europeu, on els mateixos clubs es reparteixen invariablement els trofeus i transforma la competició esportiva en una competició econòmica tancada que priva els partits del principi d’incertesa.

L’ús empresarial del rugby anul·la una part de la seva cultura: valors de solidaritat, d’esforç, de disciplina. Però el rugby porta també valors de lleialtat i d’amistat que no són tan evidents de trobar arreu. La ironia, la imaginació i la subversió és dubtós que s’hi trobin sovint. També la festa, amb les seves males maneres de nens del poble i els excessos de la tercera mitja part, es transformen en festa comercial que s’associa al xampany i el vestit de carrer. I l’avorriment guanya als partits on “la por a perdre” porta a limitar els riscos, a desterrar la inspiració que s’allibera dels esquemes preestablerts pels entrenadors. En suma, a obeir. Veient aquestes interminables fases de joc per terra i els jugadors repicar en el centre per percudir l’adversari com si fossin moguts per un ineluctable tropisme, els jugadors i el públic pateixen les lleis de l’economia.

Traduït per Ramon Usall (1) “To be or not rugby”, Documental de Jean-Marie Barrère, difós per France 3 el passat setembre. (2) “L’ovale qui aime les ronds”, Le Canard Enchaîné, 19 de setembre de 2007

Publicat a  Le mond diplomatique , versió catalana a : www. monde-diplomatique.ad

Articles per pensar 3: L’Economia del Rugbi, Els Clubs

Per: Sylvain Marconnet. Periodista de Le Monde

Inauguro una sèrie que vol d’explicar com funcionen els dels protagonistes del nostre esport. Començaré pels clubs, pròximament, us explicaré de la mateixa manera que ho faig ara quins són els papers i els ingressos dels jugadors, agents … D’altra banda, doneu-me idees, Us prometo revisarles, com ja ho he fet. El problema és que hi ha molt pocs articles i documents relatius als casos, així que  empenyen algunes portes!

Què és un club?

Ni més ni menys que una PIME amb una estructura jurídica adaptada a la seva activitat, que es diu Societat Anònima Esportiva Professional (entitat jurídica francesa  semblant a la S.A.D. a Espanya). Pel que fa al organigrama , res de diferent respecte a la majoria de les empreses a França. Hi ha una direcció general, direccions delegades dels Departament (Màrqueting, vendes, finances, comunicació, esportives,…), això representa al voltant de quinze persones, en la majoria dels clubs la direcció comercial és subcontractada amb contractes regulats (SF: Esportiu, ST: D.lacroix …). La majoria dels efectius estan integrats per jugadors i staff, podem descompondre d’aquesta manera, depenent dels clubs: una trenta jugadors (“confirmats”), una dotzena d’aspirants (“aspirants Pro”), tres entrenadors (un entrenador en cap i dos auxiliars), dos preparadors físics, un metge a temps parcial, dos fisioterapeutes, un utiller… Un total de més de cinquanta persones que treballen al si d’un club.

De que viuen els clubs?

En una societat  es parla del Comptes d’Administratives, en l’esport es parla de pressupost. Tothom en parla (fins aquesta temporada 2008-2009), però qui sap de que es composen? I sobretot quina és la proporció de cada component en el pressupost?. A títol de comparació, segons xifres d’aquests elements que daten de 2002., en termes de pressupost mitjà l’evolució entre 2002 i 2009 és de més 250% … Quan l’estructura d’aquests, no ha evolucionat gaire:
– 30 a 45% de la venda d’entrades. Així podem entendre la importància de les deslocalitzacions, a més dels rumors, l’impacte és significatiu en el pressupost. El de les entrades ingressa en el pressupost, encara que pot tenir costos d’organització (lloguer d’estadi, personal, animació …).

-30 a 45% de patrocinis. Això vol dir, els anuncis de les samarretes, tauler d’anuncis de al voltant del terreny de joc, allotjaments.. Venuts o no directament pel club (empreses autoritzades).

-5 A 20% del merchandising. Això són tots els productes derivats (samarretes rèplica, pilotes, polos, samarretes … ..). Vaig tenir accés a algunes xifres i és als estadis on més ven. Respecte a les samarretes de rèplica, aquestes  representen aproximadament 100.000 samarretes per any. En comparació, en el futbol un club mitjà, poden estar  entre 350. 000 i 400. 000 samarretes per any.

-5 a 20% de drets de televisió. Aquest són els drets del Canal+ als clubs  per difondre el campionat. La suma és la mateixa per a tots els clubs. És la relació pressupost/drets la que marca la diferència dins la proporció.

Despeses, hem de saber que és uniforme i al voltant del 70% del pressupost dels clubs està destinat per salaris dels jugadors.

Dos components del pressupost, en la meva opinió evolucionaran rapidament:

– Els drets de televisió (per renegociar proximament), dons la fórmula atrau cada vegada més, i comparativament als ingressos de televisió del futbol, no són proporcionals en comparació amb el nivells d’espectadors.

-La venda de jugadors (nova font de retorns). Al igual que d’altres esports, per què la venda de jugadors amb contracte no seria una font d’ingressos retornats pels club …. Més al següent capítol.

Espero que aquest article us l’ajudarà a conèixer els clubs i les seves limitacions.

Article de Sylvain Marconnet “pilar aplaçat”. Publicat a Le Monde (26/08/2009). (www.lemonde.fr/sport). Traduït per Miquel Martínez

Articles per pensar 2: El rugby, una manera de vivir

La UE Santboiana es un factor de integración en Sant Boi de Llobregat

LUIS MARTÍN – Barcelona – 05/10/2009

“Lo que hagas aquí, lo harás en la vida”, le dijeron a Teófilo Martín, Filín, la primera vez que pisó un campo de rugby. Nacido en Zamora, en 1953, cuando tenía dos años, llegó a Sant Boi con su familia, que se instaló en un piso justo enfrente del viejo campo de rugby. “En aquellos tiempos no había mucho que hacer y si te gustaba el deporte, lo más fácil era jugar a rugby”. A Filín, medio de apertura, le retiró una lesión a los 26 años. “Nada, una tontería, hoy, a las tres semanas estaría jugando, pero estamos hablando de principios de los 70…”. Le dio tiempo a ganar tres ligas, una Copa del Rey y algo más: “El rugby me abrió las puertas del pueblo, me dió amigos y me dió valores que me han acompañando toda la vida”, dice apurando un quinto en el Bar Sport, frente al mercado de La Muntanyeta, donde antes estaba el campo de fútbol.

“Mi padre no me dejó jugar a fútbol, porque decía que La Muntanyeta quedaba muy lejos de casa”, recuerda Pedro Bravo (Sevilla, 1960), que vivía frente al viejo Baldiri Aleu a los once años, cuando empezó a jugar a rugby. “Los sábados, me quedaba sólo en la calle, porque todos los niños jugaban a rugby”. Su padre, carpintero, tardó diez en ver un partido. “”o soportó diez minutos; al primer placaje se fue a casa”. Bravo, medio melé antes que entrenador, ganó ligas, copas y algo más. “El rugby me lo ha dado todo. Incluso mi primer trabajo”. El suyo no es un caso muy diferente al de José del Rey, El Rubio, que fue nombrado hijo predilecto de Don Benito (Extremadura), donde nació en 1958, por sus méritos como rugbyman. El Rubio entró en el rugby de la mano de los hermanos Bisbal, que fundaron la Escola de la Santboiana hace 50 años.

En 1921, Baldiri Aleu, hijo de Sant Boi, se marchó a estudiar medicina en Toulouse. De vuelta a casa, asomó por la tertulia de Cal Ninyo, el café del carrer Major, con una pelota oval bajo el brazo. Acababa de nacer el rugby en España. En 1950, “más de la mitad del equipo eran hijos de emigrantes extremeños”, recuerda el actual presidente de la entidad, Victoriano Marlet. “El rugby integró a muchas de esas familias”, reconoce Carles Puigbert (Sant Boi, 1963) que jugó de los 10 a los 32 años en un club donde también placaron su mujer, sus dos hijos, el suegro y su cuñado, o sea, toda una familia entre palos. “Entonces era más fácil que los niños jugaran, ahora prefieren quedarse en casa con la Play y tienen más ofertas lúdicas…”. Ésa es una de las razones de por qué ha bajado el nivel de competitividad de la Santboiana. “Hay menos donde escoger”, dice. “Y si no ganas, los niños miran a otro lado”, añade su excompañero Héctor Massoni, flanker de tercera generación con las ideas muy claras: “Sant Boi no tendría sentido sin rugby. Fue y es el catalizador de una gran parte de sus habitantes. Por consiguiente, tuvo y tiene una gran capacidad de integración. Aunque hemos pasado por años de profesionalismo mal entendido, los valores del rugby tienen sentido”.

“Fomentar los valores del deporte es la mejor política de integración social que conozco y muy especialmente, los del rugby”, apunta Jaume Bosch, alcalde de Sant Boi que presume orgulloso de haber entrenado con la UES cuando era juvenil. “Sin el Ajuntament difícilmente sobreviviríamos en estos tiempos de crisis”, agradece Marlet, el presidente. Instalaciones y unos 180.000 euros ayudan a atender tres veces por semana a 125 niños entre los seis y los catorce años y a costear tres equipos a partir de los 16 años, incluido el de División de Honor. “Los buscamos en los colegios”, explica. Por eso hay jugadores suramericanos, árabes, anglosajones… Y también, de origen chino, como Juanito Wong. Juega en los cadetes. El día que entró en la escuela de rugby, hace cuatro años, le entregaron un folio que recoge los 16 puntos del código de conducta que debe respetar todo jugador de la Santboiana. El número 15 dice: “Recorda sempre que representes al teu equip, al teu club, a la teva família, a Sant Boi i al Rugby en general”. ¡Ferro!

© EDICIONES EL PAÍS S.L. – Miguel Yuste 40 – 28037 Madrid [España] – Tel. 91 337 8200